Internet es gradua “cum laude” com a mitjà de comunicació amb el traspàs de Michael Jackson
Ha hagut de ser un esdeveniment trist el què ens fes veure a molts la maduresa d'Internet com a mitjà de comunicació de masses: la recent mort de Michael Jackson, de la qual la majoria de la gent se'n va assabentar abans per Twitter, Facebook o altres mitjans que no pas pels què fins ara han estat considerats com els “tradicionals”: diaris i revistes en paper, emissores de ràdio i cadenes televisives.
Molts addueixen l'èxit a Twitter, el servei 2.0 que va permetre que en els primers moments d'incertesa i quan, segons tinc entès, encara no s'havia confirmat oficialment la noticia, va permetre als usuaris assabentar-se'n. Jo prefereixo dir que l'èxit ha estat d'Internet en global, independentment del servei concret que s'hagi emprat per transmetre la informació dins d'aquesta xarxa. Facebooks, Twitters, blocs,... tant li fa de quina manera, però el portador és el què n'ha sortit beneficiat, i aquest no és cap altre que la gran Xarxa de xarxes.
No cal ni que us recordi quins són els avantatges d'immediatesa d'Internet, però si que m'agradaria parar esment a un: la globalitat. Perquè fou el bloc TMZ el primer que es va atrevir a donar el pas, un bloc publicat a Los Angeles però que gràcies a la meravella tecnològica que suposa la Xarxa, es pot consultar des de Vladivostok fins a Ciutat del Cap, passant per Nova York, Dubai o La Vall d'en Bas. En el mateix instant en què els veïns més immediats del cantant coneixien els fets, qualsevol persona al món també podia fer-ho.
I tot això es feu des d'una redacció ben senzilla, potser fou una sola persona, però aquesta ho comunicà al món. No li va caldre tenir un entramat de cadenes de televisió, emissores de ràdio o diaris dispersos arreu del món, no li va caldre una inversió multimilionària per disposar d'aquests recursos. No, els nous Ted Turner* 2.0 en tenen prou amb uns 20 dòlars mensuals d'allotjament per a crear tot un imperi mediàtic.
La fi del periodisme professional?
No pocs han vist la vinguda de la Xarxa com a mitjà de comunicació de masses a través del qual informar-se de l'actualitat, com un canvi en qui ens informa. La facilitat de publicació ha fet créixer l'anomenat “periodisme ciutadà”. Jo mateix sóc un informàtic que escriu, amb més o menys veleitats o ínfules de ser o esdevenir un autèntic periodista. Però no crec que la informació en el futur vingui de la mà de ciutadans corrents, no almenys en la seva major part.
Si que la interactivitat que proporciona la Xarxa i l'excel·lent l'eina que suposen els blocs (entre d'altres) continuaran posant a l'abast de tothom expressar coneixements i fets a Internet, però la bona informació continuarà passant al meu entendre pel sedàs dels professionals, els autèntics periodistes. Si que la seva professió es veurà redefinida parcialment, en major o en menor mesura, però els mitjans de comunicació fets per professionals simplement s'hauran de moure a la Xarxa, una tasca que alguns han completat, altres estant fent, i un tercer grup intenta evitar veient en això el perill de desaparició.
També l'arribada de la ràdio i les primeres retransmissions de concerts i òperes van fer témer que els teatres es buidessin de públic. De fet, i durant les primeres dues dècades del segle vint, els empresaris del món de l'espectacle eren reacis a la transmissió pel nou mitjà dels seus muntatges. Avui en dia, i després de la vinguda de la ràdio, el cinema, la televisió i ara Internet, els teatres continuen gaudint de bona salut, i ningú es planteja la seva desaparició (almenys no globalment, però si amb casos puntuals tot i que també se n'estan creant de nous) sinó en tot cas la redefinició en determinats moments.
No crec que el periodista professional hagi de témer, simplement s'haurà d'adaptar. Jo sempre preferiré llegir la informació filtrada per un grup de professionals dels què m'agrada pensar que són objectius i em donen el gra traient-ne la palla i, en tot cas, complementar aquesta informació amb algun bloc, Twitter o altra mena de publicació de persones no vinculades al món de la difusió però si d'alguna manera amb allò del què m'estic informant. Aquestes potser perdran algun detall que fora interessant a ulls d'un comunicador professional però, en definitiva, m'aporten quelcom que completa el què aquests professionals m'expliquen.
Internet vs. la resta de mitjans no és una guerra
La televisió i la ràdio han de convergir cap al nou mitjà que els presenta la Xarxa, fins i tot poden emetre en el format que estan fent fins ara i canviant només el mitjà d'emissió. Diuen que la ràdio o la televisió a la carta són el futur, i que bona mostra d'això és l'èxit dels podcasts o YouTube. Si, tot això està molt bé, però jo sóc d'aquelles persones que quan arribo a casa m'agrada apretar un botó i que em donin continguts, i no pas haver d'estar escollint vídeos.
Finalment, vull deixar-vos amb una reflexió que s'escapa de l'àmbit tecnològic: Michael Jackson era un gran cantant i ballarí, d'això no n'hi ha cap mena de dubte, així com que la seva vida personal fou sens dubte un desordre ple d'excessos. Tampoc el puc jutjar, no el conec en persona i per tant no se què va fer o què va deixar de fer, però em pregunto en quina mena de món vivim quan el dolor popular és molt superior per aquest personatge que, per exemple, per Vicent Ferrer, una persona que amb la seva dedicació als altres i la seva obra de voluntariat amb gent necessitada a l'Índia ha fet tant per dignificar allò que anomenem raça humana, i que tant ha caigut en el pou de l'oprobi tot provocant guerres i malvestats al mateix planeta que ens acull. Què ha fet, en comparació, Michael Jackson per la humanitat? no dic que no se'l plori, però jo tinc molt clar quina pèrdua he lamentat més.
* fundador de la cadena CNN