També juraria que durant tot aquest temps no he rebut missatges de correu de Xing, cosa lògica, fins que fa unes setmanes vaig rebre'n un en el qual se’m parlava de contactes, possibilitats,... en fi, estrany però tampoc tant: sóc molt despistat i podria estar convençut d’haver-me donat de baixa sense haver realitzat necessàriament el procés.

La qüestió és que després de rebre diversos e-mails sobre el meu compte a Xing, vaig decidir donar-me de baixa de manera efectiva, pel que vaig entrar al meu compte. El meu vell nom d’usuari i contrasenya encara funcionaven, però... quin canvi a la interfície! És clar, feia anys que no passava per allà i, com un nen que creix i canvia molt en poc temps, Xing també ha evolucionat (com tots els serveis online). I a buscar com donar-me de baixa.

Semblava una missió impossible. Per enlloc de la gestió de compte ni en un altre lloc de la interfície trobava l’opció adequada. Finalment vaig anar a l’ajuda proporcionada pel sistema per a buscar com “donar de baixa un compte”, “donar-se de baixa del servei” i altres que se’m van acudir. Continuàvem igual, i vaig començar a témer que, simplement, no es pogués. A veure, entengui-se'm: que existís l’opció però en un lloc tan remot i amagat que fos com portar el famós anell a Mordor*. Així que vaig obrir una altra pestanya del meu navegador i em vaig disposar a “googlejar” la manera de donar-me de baixa de Xing.

Nova sorpresa (aquest cop agradable): no era l’únic que havia patit aquest problema. Els fòrums estaven plens de persones preguntant el mateix (poden comprovar-ho qualsevol tarda de diumenge en la que no tinguin res a fer, malgrat que en aquest cas jo em replantejaria les meves fites vitals...) i de respostes que explicaven com fer-ho. Tan fàcil com posar només la paraula “Baixa” en el cercador de l’ajuda, sense més (i jo complicant-me la vida per a donar amb resultats mes concrets i ajustats a la meva cerca!) i seguir les instruccions. Òbviament, el servei va intentar persuadir-me de que em quedés, però li va ser inútil.

Estratagemes com aquest em molesten. És facilíssim donar-se d’alta, però difícil de baixa. Sincerament, em sona a pràctica de república bananera encara que Xing sigui alemanya, un poble que presumeix (no sense una certa raó) i és conegut mundialment per uns productes de qualitat. Doncs això, senyors meus, a mi no em denota gaire qualitat, si no més aviat el contrari. Però vaja, suposo que com en tot hi haurà alemanys que s’ajustin més a l’estereotip i altres que el segueixin molt menys. Aquests, els de Xing, deuen ser uns alemanys amb caràcter més “llatí”...

Tampoc és l’única empresa que ho fa; la que més la que menys, gairebé totes per no dir totes acaben traficant de forma poc transparent amb les nostres dades i ens dificulten, tal i com una secta religiosa, el desapuntar-nos de la seva fraternitat d’amistats, contactes, murs, publicacions i la resta de coses compartides. No volen que ens n’anem, però sóc realista i se que no és per amor ni que tampoc es mostraran despitades. És per pur interès, com algunes persones que passen per les nostres vides.

I això em molesta...

* I perdonin-me els seguidors d’El Senyor dels Anells si no ho dic correctament, però m’ha semblat que un lloc de fantasia és la millor comparació, i en no ser seguidor d’aquesta sèrie de llibres ni de les pel·lícules, pot ser que incorri en una errada.

Copyleft 2011 www.imatica.org
Aquesta obra es troba subjecta a la següent llicència:
La difusió, reproducció i traducció d’aquest text es permet lliurement en qualsevol mitjà o suport amb les úniques obligacions de mantenir la present llicència i incloure un enllaç o referència a la pàgina en què es troba l’original dins del servidor www.imatica.org . En mitjans audiovisuals es requereix la cita al mitjà www.imatica.org

En primer lloc perquè allò que s’ha aprovat és més una petició, una 'súplica' per tal que es derogui l’actual cànon, però sense presentar una alternativa. És clar, podran pensar molts de vostès, però es pot suprimir totalment, sense més i sense buscar-li substitut; greu error.

El dictamen del Tribunal Europeu afirmava que la reglamentació espanyola no s’ajustava a la directiva europea, i que no era lícit aplicar el cànon indiscriminadament gravant amb ell a empreses i institucions, però també confirmava que l’existència d’un cànon per als usuaris finals era lícita, un “pecat original” que obre la porta a una normativa substitutòria que s’ajusti a tal directiva, amb la qual cosa el ciutadà haurà de continuar pagant però les empreses i institucions tindran la possibilitat de desgravar-lo d’alguna manera o bé esquivar el seu pagament.

Probablement, el Congrés en ple ha recolzat una resolució demanada per la majoria de la població perquè estem entrant en ple període preelectoral, i cal començar a fer moviments per ser simpàtic i recollir vots. Però la resolució en si és una cosa buida per la manca d’imperatiu en l’abolició d’aquest impost i la no presentació d’una alternativa que pugui ser aprovada abans del fi d’una legislatura que ja està prop, amb la qual cosa qualsevol moviment haurà d’esperar a la formació del proper govern.

Això, al ritme al què van les coses oficials, ens porta a un any vista més o menys per a la presentació d’una alternativa, que molt probablement seguirà cobrant als consumidors finals, i que em temo ens continuarà cobrant a tots però amb la possibilitat de desgravar-ho en el cas de treballadors autònoms, empreses, organitzacions i entitats oficials. És clar que, en aquest darrer cas, havent de fer algun tipus de paperassa, ja sigui a la declaració de l’IVA, renda o de forma directa, amb el què en alguns casos i per un petit import, no es realitzarà la reclamació per comportar més feina que l’estalvi que tindrà, omplint amb això una mica més de manera immoral les arques de les entitats de gestió.

Una llei que, en definitiva -i m’agradaria equivocar-me però confio poc en això-, no tindrà en compte les propostes alternatives d’associacions de consumidors i usuaris i d’internautes, en el sentit que hauria de ser el contingut original el que estigués subjecte a Cànon. És a dir, que qui compri un disc original pagui una mica més i adquireixi amb això el dret a realitzar una còpia del que compra.

Llavors, i només llavors, el govern i les institucions de gestió de drets d’autor estaran moralment facultades per a perseguir la pirateria. Fins llavors, continuaré considerant que si se m’està cobrant per una cosa que no he fet, se m’està jutjant i condemnant per avançat ignorant completament el meu dret de presumpció d’innocència, base de qualsevol democràcia en el sentit modern del terme.

Com he dit abans, espero equivocar-me, encara que molt em temo que no serà així. Sóc pessimista, si, però un cop vaig sentir que un pessimista és un optimista ben informat. I jo em considero una persona prou ben informada.

Copyleft 2011 www.imatica.org
Aquesta obra es troba subjecta a la següent llicència:
La difusió, reproducció i traducció d’aquest text es permet lliurement en qualsevol mitjà o suport amb les úniques obligacions de mantenir la present llicència i incloure un enllaç o referència a la pàgina en què es troba l’original dins del servidor www.imatica.org . En mitjans audiovisuals es requereix la cita al mitjà www.imatica.org

Aquest mateix fenomen l'està patint en carn pròpia Google. La en altre temps simpàtica companyia del "don't be evil" (no sigues dolent, el seu leitmotiv clara encara que no explícitament dirigit contra Microsoft) que ara atrau crítiques per part de molts que abans l’aplaudien. Ha canviat alguna cosa en aquesta companyia? Probablement que abans tenia menor potencial per a ser poderosa i ara en té molt més.

Són els febles els qui gaudeixen del fervor del públic o, si no, haurem de recordar a un Robin Hood amb prou feines sense mitjans com ens emocionava amb els seus precisos tirs al dolent dolentíssim -i poderosíssim!- Xèrif de Nottingham, o com va divertir a tota una generació l’incombustible Volkswagen Escarabat de Disney anomenat Herbie, quan guanyava en les curses a cotxes teòricament molt més potents... sense parlar ja de la satisfacció que molts troben en què un petit club de futbol amateur o semi-amateur guanyi a un gran equip professional, encara que ni els apassioni aquest esport ni en segueixin la seva actualitat.

Probablement, la història de Google no és gaire diferent de la d’altres, però ara està vivint una important escalada amb la formació d’una potent aliança entre el seu tradicional enemic Microsoft i el seu nou rival Facebook, aquest darrer el primer que pot fer-li front amb garanties de victòria en el terreny online des de fa molts anys. I, a això, se li afegeix l’animadversió creixent per gran part del públic que critica la gestió de la ingent quantitat de dades dels seus usuaris. Normal si pensem que l’engrandiment de l’empresa és proporcional a l’ús que fan els internautes dels seus serveis, i això deixa una gran quantitat de dades d’aquests mateixos internautes.

Paradoxalment, allò que està perjudicant Google en el camp de les cerques, pot ajudar-lo pel que fa a les xarxes socials: Facebook juga aquí el rol de líder, de poderós que ha de ser destronat per l’humil aspirant. Molts dels que avui tenen compte a Facebook ja estan dient que se’n van a Google+ perquè si la privacitat, el que fa la companyia de Mark Zuckerberg amb les dades, que si tal, que si qual... i probablement, si el nou invent de la companyia de cercador creix gaire, d’aquí a quatre dies els veurem dir el mateix del nou líder.

La història es repetirà. És indefectible.

* Disculpeu-me el barbarisme, però és que quan jo era petit, a la meva escola, se'n deia així independentment de que parlessis en català o en castellà.

Copyleft 2011 www.imatica.org
Aquesta obra es troba subjecta a la següent llicència:
La difusió, reproducció i traducció d’aquest text es permet lliurement en qualsevol mitjà o suport amb les úniques obligacions de mantenir la present llicència i incloure un enllaç o referència a la pàgina en què es troba l’original dins del servidor www.imatica.org . En mitjans audiovisuals es requereix la cita al mitjà www.imatica.org

Aquest impost està establert per llei, i malgrat ser injust i tenir el meu dret a dir-ho, també reconec que la seva gestió podria haver estat honrada, repartits els dividends que proporcionara d’acord amb la llei i els bons usos i costums socialment acceptats, i sense cap màcula de possible crim. Si aquest s’ha arribat a cometre, vull dissociar les dues cares que aquest cop no són d’una mateixa moneda: una és la recaptació d’un impost que preveu la llei, encara que molts considerem que sigui injust, i l’altra és la posterior malversació dels fons aconseguits mitjançant tal recaptació.

És molt fàcil fer llenya de l’arbre caigut i fer acudits sobre els acusats, però la lluita contra el cànon no ha d’anar per aquí, són -com he dit- temes diferents. Hem de lluitar per convèncer les autoritats pertinents no només que el cànon digital no és just, si no que no és lícit.

Òbviament, i si es demostra la culpabilitat dels acusats, sí que voldré que els caigui al damunt tot el pes de la llei, ja que hauran usat els diners recaptat amb un impost legal per a lucrar-se personalment de manera il·lícita. Els meus diners, els teus diners, el seu diners, els nostres diners, el de tots en definitiva. I, com a ciutadans, no ens mereixem una cosa així.

Malgrat tot, i també a despit d'aquesta “súplica” que faig, admeto que s'ho mereixen. Anys de menyspreu, anys de prendre al tot per la part castigant-nos per crims que altres han comés, tenen ara un colofó digne d’una pel·lícula de Billy Wilder del que és lícit riure, però repeteixo: dissociem el cobrament del cànon de la malversació de fons efectuada amb els diners recaptats.

El govern també s'hauria de plantejar no només la seva relació amb la SGAE i les competències d’aquesta, si no ja la seva pròpia existència i si hauria de prendre les regnes de la protecció del copyright i els drets d’autor com a una cosa pública. Una utopia en una societat global que està boja per les privatitzacions...

Copyleft 2011 www.imatica.org
Aquesta obra es troba subjecta a la següent llicència:
La difusió, reproducció i traducció d’aquest text es permet lliurement en qualsevol mitjà o suport amb les úniques obligacions de mantenir la present llicència i incloure un enllaç o referència a la pàgina en què es troba l’original dins del servidor www.imatica.org . En mitjans audiovisuals es requereix la cita al mitjà www.imatica.org

Del discurs d’Elop, la gent en treu una conclusió: si l'N9 no és l’últim dispositiu MeeGo de la companyia, poc li faltarà. Per tant, ¿per què comprar-lo? Serà flor d’un dia, amb la qual cosa es pot dubtar que els desenvolupadors confiïn en ell per a llançar projectes reeixits.

Amb l'N900, almenys, hi havia un avantatge: en ser un terminal per a 'freaks' de la tecnologia, almenys els mateixos freaks desenvolupaven per a ell, i es poden trobar solucions per a cobrir qualsevol necessitat, però l'N9 sembla fet “amb mala llet” (i perdonin l’expressió). El nou terminal és un smartphone amb una interfície i unes funcionalitats més aviat dirigides a l’usuari final, però amb una plataforma que té els seus dies comptats amb la finlandesa i pel la qual, per ara, ningú més hi aposta. En aquesta casuística, qui amb dos dits de front optaria per desenvolupar projectes de determinat volum per a aquest sistema? Ningú, evidentment (encara que reconeguem que a molts ens agradaria que fos al contrari).

Si no hi ha aplicacions, especialment les principals del mercat, no hi ha usuaris. I Nokia no està animant a què hi hagi aplicacions en MeeGo, ergo, no està animant a què els usuaris la prenguin seriosament en consideració.

Crec que és quelcom fet expressament, que a Nokia incomodava la idea de que MeeGo pogués fer-li ombra a WP7 ja que és una gran plataforma que ofereix senzillesa d’ús al mateix temps que potència (almenys, si manté part de la seva herència Maemo). Així que, directament, han optat per sabotejar la seva pròpia creació en el mercat.

Molt bonic per a tots aquells que els vam seguir en la seva aventura Linux, si senyor, molt bonic...

Copyleft 2011 www.imatica.org
Aquesta obra es troba subjecta a la següent llicència:
La difusió, reproducció i traducció d’aquest text es permet lliurement en qualsevol mitjà o suport amb les úniques obligacions de mantenir la present llicència i incloure un enllaç o referència a la pàgina en què es troba l’original dins del servidor www.imatica.org . En mitjans audiovisuals es requereix la cita al mitjà www.imatica.org

Jo m'esperava algun tipus de discurs, que ens passessin un vídeo, o alguna cosa així, però semblava que els primers compassos de l'acte estaven destinats a una barra lliure de vins i refrescos. De fet, la cosa no donaria gaire més de si en el sentit organitzatiu, no hi havia res previst, ni cap orador se'ns va dirigir fins al moment de fer un concurs per a sortejar tres terminals.

Es tractava, simplement, de deambular per allà, acostar-se als faristols a veure els smartphones, i preguntar els dubtes que tinguessis al personal d'HTC, però trobo a faltar que se'ns dirigís algun discurs, i malgrat estar en bona companyia, xerrant de temes tecnològics, trencar una mica aquesta rutina amb alguna projecció de vídeo o altra activitat en grup, hagués estat interessant.

En resum, doncs, no va estar malament, però hagués pogut donar molt més de sí.

Copyleft 2011 www.imatica.org
Aquesta obra es troba subjecta a la següent llicència:
La difusió, reproducció i traducció d’aquest text es permet lliurement en qualsevol mitjà o suport amb les úniques obligacions de mantenir la present llicència i incloure un enllaç o referència a la pàgina en què es troba l’original dins del servidor www.imatica.org . En mitjans audiovisuals es requereix la cita al mitjà www.imatica.org

Això últim és el que veig que està passant amb els atacs dels grups hacktivistes emmarcats en l’ofensiva Anti-Security. Aquesta informació hauria d’arribar al gran públic, hauria de provocar una reacció, però no ho està fent. Els mitjans de comunicació amb prou feines es fan ressò dels aspectes més “pintorescos” dels atacs perpetrats, i el gran públic amb prou feines rep la impressió que es tracta de la típica irresponsabilitat juvenil d’un grup de nois amb molt de temps lliure i que volen sortir a les notícies.

La connexió d’Anonymous amb els moviments ciutadans que s’està donant aquests dies (com el dels Indignats aquí) no passa per a la majoria de la població de les màscares de Guy Fawkes a les cares d’alguns dels manifestants.

Si, ja ho sé: és culpa dels mitjans, que no informen sobre el què haurien. És una excusa fàcil quan no emeten el missatge que vols que s'escolti, però davant d’això no es pot lluitar, només canviar la forma en què realitzes les teves accions, mostrar-te més. Si no arribes a la gent, als qui realment haurien de protagonitzar la revolució que preconitzes (ja que en aquest cas, des de dalt, ni somiar-ho), només estàs atacant un flanc, provocant molèsties i essent, com a molt, una nota a peu de pàgina en el gran llibre de la història.

Seriosament, el que esteu fent pot estar molt bé però, ara com ara, no està servint per a res, no desperta les consciències que hauria.

O és que, potser, ja us doneu per satisfets d’influenciar a uns pocs per tal de tenir poder sobre ells?

Copyleft 2011 www.imatica.org
Aquesta obra es troba subjecta a la següent llicència:
La difusió, reproducció i traducció d’aquest text es permet lliurement en qualsevol mitjà o suport amb les úniques obligacions de mantenir la present llicència i incloure un enllaç o referència a la pàgina en què es troba l’original dins del servidor www.imatica.org . En mitjans audiovisuals es requereix la cita al mitjà www.imatica.org

Estic d’acord amb molts dels postulats d’Anonymous sobre els drets i llibertats individuals, malgrat que no del tot en la manera de procedir pel que fa als atacs cibernètics que realitza el col·lectiu, però m’escandalitza que una arma amb aquestes possibilitats s’estigui distribuint d’aquesta manera i sense més instruccions. És com donar-li una pistola a un noi de 13 o 14 anys: per a ell serà molt “guai” usar-la, però les seves conseqüències seran terribles a curt i llarg termini, tant per a ell mateix com per a la societat.

Només falta que aquesta persona (que pot ser un noi jove o una persona més gran) comenci a llançar atacs a tort i a dret sentint-se protegit per l’anonimat d’Internet, però que n'hi hagi prou amb una petita relliscada en la seva pròpia seguretat per a ser descobert i acabar trobant-se la presó. I, en alguns països, no vull ni imaginar com podria acabar.

Crec fermament que els activistes que més influència exerceixen a Anonymous (la seva “cúpula”, que diria la direcció de la Policia Nacional espanyola...) haurien de deixar de reclutar internautes normals i corrents per a implicar en la seva lluita només a persones que tinguin un ampli domini de la seguretat informàtica i sàpiguen com protegir i blindar les seves accions. D’aquesta manera, deixaran de fer el mateix que els governs, empreses i institucions que tant critiquen, i actuaran d’acord amb l’ètica que preconitzen (o, almenys, així l’entenc jo).

Amb aquest discurs no pretenc aprovar els actes d’Anonymous i LulzSec, però tampoc condemnar-los; en aquest cas prefereixo definir-me com un observador que veu i escolta a totes les parts implicades per tal de poder-se fer una opinió i, si es dóna el cas, prendre partit. De moment, mantinc els meus dubtes, encara que m’inclino més per les demandes teòriques dels grups hacktivistes sense compartir el seu mètode de lluita dut a la pràctica.

Són els problemes derivats d’intentar ser un lliurepensador... ;-)

Copyleft 2011 www.imatica.org
Aquesta obra es troba subjecta a la següent llicència:
La difusió, reproducció i traducció d’aquest text es permet lliurement en qualsevol mitjà o suport amb les úniques obligacions de mantenir la present llicència i incloure un enllaç o referència a la pàgina en què es troba l’original dins del servidor www.imatica.org . En mitjans audiovisuals es requereix la cita al mitjà www.imatica.org

La resposta, per a aquells als qui ens agraden les noves tecnologies, és molt òbvia: la informació i els serveis. WikiLeaks ha estat un bon exemple: ha atacat als Estats Units (a més d’altres governs, però aquest amb especial fruïció) allà on més els dol, en els seus secrets tan ben guardats. Poc ha d’importar ja a les autoritats nord-americanes que a dia d’avui se sàpiga com van col·laborar en el cop d’estat de Pinochet a Xile, és quelcom que ja queda molt enrere (segurament no a Xile, el país afectat, però si per a la resta del món), però els manuals de Guantànamo, una cosa que ha estat passant fa pocs mesos... això si va ha hagut de doldre, i molt.

Així que si és la informació el que els dol, jo sé treure aquesta informació a l’aire i estic molest amb aquests governs i grans empreses que l’amaguen pel clima econòmic i social que han creat, la conclusió és lògica: vaig a fer-los mal d’aquesta manera.

Òbviament, no és un procés mental que pugui adjudicar a tots i cadascun dels hackers que prenen part en aquest tipus d’accions, però crec que col·lectivament si podem fer tal identificació.

Les manifestacions als països àrabs i la violència física han estat i són necessaris en aquests països, amb els seus condicionants, per aconseguir enderrocar els seus règims, basats en una opressió també física. A occident, i almenys de moment, els que es volen enfrontar als governants dels països no han d’arribar a tal extrem, si no que en fan prou (o això creuen) amb atacar en el ciberespai, en la realitat virtual d’Internet. Aturar serveis online, treure a la llum informació prohibida, colpejar on fa mal.

No estic dient que això sigui bo o dolent, simplement són els fets: la gent arriba fins un punt en el que pren el que té a mà i ataca, de la manera que sigui. A la revolució francesa va haver de ser això mateix: primer acudits sobre el rei i els nobles a les tavernes, després queixes pels carrers, després d’uns quants executats més, algun acte violent contra algun oficial de l’exèrcit, la policia o el que hi hagués a l’època, després alguns actes més forts i, finalment, el poble pren la Bastilla (òbviament, he resumit el procés).

Encara no tenim tots els elements necessaris per a una revolució armada, però hi ha molta gent cabrejada aquí a fora (i perdonin vostès el mot, però prefereixo no usar eufemismes) que vol prendre les armes, encara que de moment aquestes siguin virtuals.

És clar que també hi ha els qui miren amb mals ulls aquest moviment; cap revolució ha comptat amb tot el poble unit en una direcció determinada, ja que en la francesa hi havia gent que preferia el govern del rei, a Rússia no tots eren comunistes en el bàndol antitsarista, i encara quedaven gran quantitat de partidaris de la corona britànica a les amèriques alçades en armes.

El problema aquí es pot veure com un grup de joves antisistema que es diverteixen aturant serveis que operen a la Xarxa i provocant molèsties a tots els ciutadans de bé, o com uns ciutadans que estan arribant a un punt límit en què veuen com una classe política acomodada deixa acampar a gust el poder econòmic, reduint cada cop més els drets aconseguits en anys (segles!) d’esforços, mentre es neguen a parlar amb ells.

Perquè, per exemple, a l'Estat Espanyol s’ha parlat molt sobre les destrosses provocades pels Indignats (les restes de les acampades com els parterres de gespa en els quals es van erigir les tendes de campanya,...), però ningú en el partit governant o en el principal partit de l’oposició (almenys no algú que tingui poder a nivell nacional) ha sortit reconeixent que s'han d’escoltar el que el poble els demana i, almenys, reflexionar sobre això i actuar segons el que els dicti la seva consciència. L’argument és semblant a “vaja! han intentat impedir l’entrada de ses senyories al Parlament (acte, per cert, deplorable), i això ha de ser penat, però jo passo de parlar sobre com s’ha arribat fins a aquest punt”.

Quan parles contra una paret esperant que aquesta et respongui, el silenci colpeix i acaba provocant que esclatis. I aquest esclat pot consistir en seure davant d’un ordinador i començar a triar objectius en el ciberespai.

Està ben fet? està mal fet? La realitat, com sempre, depèn del color del vidre amb el que es mira.

Copyleft 2011 www.imatica.org
Aquesta obra es troba subjecta a la següent llicència:
La difusió, reproducció i traducció d’aquest text es permet lliurement en qualsevol mitjà o suport amb les úniques obligacions de mantenir la present llicència i incloure un enllaç o referència a la pàgina en què es troba l’original dins del servidor www.imatica.org . En mitjans audiovisuals es requereix la cita al mitjà www.imatica.org

Pensant-ho bé, potser aquest sigui el canvi més gran de la història de Microsoft.

El trencar amb l’existent fins ara li comportarà a la companyia de Redmond molts beneficis: un codi font més lleuger, sense haver de carregar amb l’herència del passat que llasti les noves solucions, més adaptat a les màquines modernes, més ràpid i funcional, responent millor a les accions de l’usuari, i més segur.

La nova interfície d’usuari pot ser criticada per no aportar res de nou, si no mimetitzar allò ja desenvolupat per a Windows Phone 7 adaptant-la un mínim a les necessitats d’un sistema operatiu d'ordinador d’escriptori, però al meu parer aquesta és una innovació en tota regla, pionera i molt encertada. De fet, totes les invencions i desenvolupaments nous beuen de fonts anteriors, i en un sector com el de la informàtica tan donat a copiar i millorar, no se li pot criticar a Microsoft que prengui prestades dels smartphones moderns característiques del seu sistema operatiu, i menys quan s’està copiant a ella mateixa.

Al meu parer la companyia de Redmond li ha passat la mà per la cara a Apple i a la comunitat de desenvolupament lliure* amb aquesta interfície, i consti que em sento molt més proper a la filosofia del programari lliure que a la del privatiu (tal i com l'anomena Richard Stallman), però tècnicament estic segur que allò que va mostrar Microsoft fa uns dies serà més útil als usuaris i s’adaptarà millor a les seves necessitats que el que tenen fins ara els seus més directes rivals.

És clar que tampoc cal ser gaire espavilat per a deduir que, a partir d’ara, és més que probable que tots els desenvolupaments vagin en aquesta línia, i que els entorns d’escriptori de sobretaula prenguin prestats elements i paradigmes de funcionament dels sistemes per a smartphones. GNOME 3.0, Unity (Ubuntu) i la darrera versió del Mac OS X 10.7 Lion (amb aplicacions a tota pantalla) són un bon exemple d’això, malgrat que cap d’aquests arriba a l’extrem de reinventar-se tant com ho ha fet el Windows de Microsoft.

Sincerament, estic impacient per tenir-lo a les meves mans.

* Entengui's aquesta com a GNU/Linux i els altres projectes de sistemes operatius basats en la participació comunitària i disponibles sota llicències lliures.

Copyleft 2011 www.imatica.org
Aquesta obra es troba subjecta a la següent llicència:
La difusió, reproducció i traducció d’aquest text es permet lliurement en qualsevol mitjà o suport amb les úniques obligacions de mantenir la present llicència i incloure un enllaç o referència a la pàgina en què es troba l’original dins del servidor www.imatica.org . En mitjans audiovisuals es requereix la cita al mitjà www.imatica.org

El motiu esgrimit em va semblar en aquell moment i em continua semblant pelegrí: bloquejada per infringir copyright. Però me la bloquejaven a mi, que només escric en ella material original, del qual en tinc tots els drets i que no me'n descarrego res d’allà (més que res perquè no tinc temps de mirar el que hi ha ni gaire interès, només m’agrada llegir articles). Era això possible? estava contemplat per llei? Així que, ara si, em vaig decidir a donar-li un cop d'ull més atent a les clàusules d’ús que se m'havien presentat abans, pel que vaig optar per rellegir-les. I vaig trobar el següent paràgraf:

“[Aquí hi va el nom de l’entitat, que he decidit protegir] rebutja la responsabilitat que es derivi de la utilització incorrecta dels continguts i el seu dret a actualitzar-los quan vulgui, eliminar-los, limitar-los o impedir-ne l'accés de manera temporal o definitiva”.

Limitar els continguts o impedir l’accés a ells, això és el que estava buscant. Així que podien censurar-me quan volguessin. Però, furgant en el paràgraf anterior em vaig topar amb la frase “La informació continguda en aquestes pàgines web és la vigent en la data de la seva última actualització i es considera informació introductòria per a l'usuari relativa als productes, serveis i altres informacions incloses”. O sigui que, o s’havien equivocat i les condicions d’ús eren les mateixes que per al lloc web d’aquesta entitat, o bé m’havia equivocat jo i havia consultat les condicions que no tocaven. Vaig tornar a comprovar-ho i vaig veure que l’enllaç que estava emprant era el correcte, el que al connectar-me m’indicava a quines condicions d’ús de la xarxa Wi-Fi pública del bar estava subjecte. Qui s’havia equivocat era el redactor d’aquestes condicions, que havia fet un simple copiar i enganxar de les que tenia per a la web... o, en un atac de mandra, havia enllaçat amb les mateixes de la Web.

La meva conclusió particular va ser que, en aquell moment, m'havia de trobar en un limbe legal, en el qual i si em reclamaven alguna cosa des de l’entitat que posava l’accés al Wi-Fi, no em podrien acusar de res, ja que les condicions d’ús es referien a la seva web, i no a la seva xarxa sense fils pública.

Una altra pregunta em va venir de seguida al cap: llavors, quin dret tenien de pressuposar una conducta delictiva -en aquest cas concret, violació del copyright- per negar-me l’accés a un lloc?

Estic segur de que hi ha maneres d'exonerar aquestes entitats de responsabilitats sobre les accions dels usuaris: a les clàusules d’ús s'hi podria indicar aquesta exoneració explícitament, per després passar a explicar que es registrarà la MAC de l’ordinador de l’usuari que es connecti per a què, en cas de comprovar-se la comissió d’un delicte cibernètic des d’aquella xarxa, poder disposar de les proves necessàries per subministrar a les autoritats policials per tal que aquestes portin a terme la seva tasca investigadora.

Si, ja ho sé: hi ha maneres de simular una altra MAC i informar d’aquesta dada falsament als servidors. Naturalment, com també hi ha sistemes d’alarma que són burlats per lladres i atracadors. Funcionar al marge de la llei inclou saltar-se totes aquestes proteccions.

En aquest cas se’m va suposar una determinada conducta (o, com a mínim, la possibilitat fefaent de seguir-la) que podia violar el copyright de continguts. D'això en dic jo saltar-se la presumpció d’innocència a la torera però és que, anant una mica més enllà, això és trencar totalment la neutralitat de la Xarxa, que es basa en no discriminar el tràfic segons els serveis emprats, el que implica directament que no es poden examinar els paquets de dades que passen per les xarxes. No només van mirar els meus paquets, si no que van concloure que jo m’anava a descarregar o a pujar quelcom prohibit o immoral. Felicitats, felicitats...

És un tema que cal regular, i pel bé del lliure ús d’Internet, cal buscar la forma que aquells qui proporcionen la infraestructura de connectivitat a la Xarxa de xarxes no s'hagin de convertir en guàrdies dels qui l'empren, ni ficar-los la por al cos per tal que hagin de controlar les passes dels seus usuaris.

Les condicions legals, en les que s'ha dissimulat el nom de l'entitat (clic per engrandir)

Copyleft 2011 www.imatica.org
Aquesta obra es troba subjecta a la següent llicència:
La difusió, reproducció i traducció d’aquest text es permet lliurement en qualsevol mitjà o suport amb les úniques obligacions de mantenir la present llicència i incloure un enllaç o referència a la pàgina en què es troba l’original dins del servidor www.imatica.org . En mitjans audiovisuals es requereix la cita al mitjà www.imatica.org

Aquí a Catalunya de les sabatilles esportives en diem bambes, pel fet que en una certa època (abans de que jo nasqués) existia una marca anomenada Wamba que era gairebé l’única en comercialitzar aquest tipus de calçat, i és que a molts llocs de les sabatilles esportives en diuen naiks, en al·lusió a la marca Nike. Les marques existeixen i, en molts casos, han impactat tant a la societat que han donat pas a neologismes.

El mateix passa a Internet. Si jo parlo de microblogging, segurament m’entendrà menys gent que no pas si parlo de Twitter. És clar que aquest darrer és un més dels serveis de microblogging que s’ofereixen a la Xarxa, però el seu èxit imparable l'ha convertit en un sinònim o, més aviat, ha superat al terme genèric. El mateix passa amb Facebook.

Forçar als mitjans a parlar de “xarxes socials” és condemnar a l’ostracisme d’aquestes als televidents que no hi entenguin gaire del tema i als que Facebook i Twitter els sona però el terme “xarxes socials” no, o bé un cop dit això no saben ubicar en quines xarxes socials es troba l’espai.

Si, és una mena de publicitat encoberta, però les regles d’Internet són diferents de les de la resta del món; a una cadena televisiva no se li passaria pel cap ni en broma citar una rival directa enmig d’una informació seriosa, mentre que a la Xarxa de xarxes no hi ha gaires problemes per enllaçar fins i tot a la competència directa (almenys entre els mitjans nascuts a la mateixa Xarxa, els que són extensions online de mitjans offline és tota una altra cosa). Les regles canvien i, en passar al món “real”, aquest últim també s'hi ha d’adaptar.

En resum, una fotesa sense cap mena de sentit per part d’un organisme que hauria de tenir molt més sentit comú per a entendre aquestes subtileses. Es nota que hi ha manca de ganes d’entendre el mitjà i es prefereix un passat que, per conegut, és molt més còmode. I, a més, s’intenta amb això frenar l’avanç d’Internet.

Copyleft 2011 www.imatica.org
Aquesta obra es troba subjecta a la següent llicència:
La difusió, reproducció i traducció d’aquest text es permet lliurement en qualsevol mitjà o suport amb les úniques obligacions de mantenir la present llicència i incloure un enllaç o referència a la pàgina en què es troba l’original dins del servidor www.imatica.org . En mitjans audiovisuals es requereix la cita al mitjà www.imatica.org

També els usuaris saben com treballar amb qualsevol de les targes independentment de que aquesta sigui VISA, MasterCard o una altra, ja que es fa de la mateixa manera en tots els casos. Fins i tot les diferents targes són idèntiques pel que fa a mida i format, pel que poden entrar en qualsevol caixer, i els serveis afegits són els que les diferencien.

Així hauria de ser igualment pel que fa als pagaments per mòbil: no hauria d’haver-hi un Wallet de Google incompatible amb la solució que pugui crear Nokia per dotar als seus terminals, ni amb allò que en un futur puguin presentar Microsoft, RIM o Apple (de qui, per cert, es diu que no vol entrar en aquest terreny fins que no hi hagi un estàndard universal en la indústria). Una base comuna i triar pels serveis afegits i el terminal que ens agradi hauria de ser l’ideal.

Així doncs, la iniciativa dels nois de Sergey Brin i Larry Page no és dolenta en el sentit que pot despertar a una indústria que fins ara ha estat molt letàrgica en aquest aspecte, així com interessar als usuaris i posar al seu abast un sistema fàcil en terminals atractius (punt aquest darrer que fins ara no s’havia aconseguit) però, al mateix temps, pot ser perjudicial per al futur d'aquests mateixos pagaments al fraccionar els sistemes en petites illes incompatibles amb les connexions justes i necessàries entre elles que exigeixin els acords als quals es pugui arribar entre empreses.

A qui li hauria de tocar liderar aquest esforç estandarditzador? Ignoro si haurien de ser les entitats financeres, la mateixa indústria unida en la forma d’una entitat independent, algun govern o alguna altra entitat supranacional, però aquest lideratge (vingui d’on vingui) és necessari.

* Hi ha comerços que disposen de més d’un lector, però això és habitualment per qüestions de comissions d’una o altra entitat bancària a determinat tipus de tarja.

Copyleft 2011 www.imatica.org
Aquesta obra es troba subjecta a la següent llicència:
La difusió, reproducció i traducció d’aquest text es permet lliurement en qualsevol mitjà o suport amb les úniques obligacions de mantenir la present llicència i incloure un enllaç o referència a la pàgina en què es troba l’original dins del servidor www.imatica.org . En mitjans audiovisuals es requereix la cita al mitjà www.imatica.org

En canvi, Facebook ha plantat cara a l'empresa de Sergey Brin i Larry Page, i no només se li està resistint, si no que a més ha provocat els primers fracassos sonats de la companyia del cercador. I és precisament en el terreny de les cerques on la companyia de Mark Zuckerberg té un bon potencial de creixement, presentant un rival a Google.

D’optar per entrar en aquest terreny, Facebook té tres opcions: crear des de zero la seva pròpia eina de cerca, optar per adquirir algun desenvolupament ja fet o adoptar Bing com a eina recomanada als seus usuaris, seguint amb el “bon rotllo” que té amb Microsoft.

Poc a dir de l’última: un win-win (tothom guanya) per a ambdues empreses en el qual Facebook aconsegueix tenir un cercador inclòs a les seves pàgines (no crec que en totes; tampoc li interessa que els usuaris se’n vagin a una altra banda i deixin enrere el seu lloc) però no s’encarrega del desenvolupament tècnic, malgrat que pot arribar a ingressar beneficis en concepte de publicitat. I Microsoft s’apunta un gol ja que amb el potencial de 650 milions d’usuaris (o més, perquè sembla que cada dia està creixent) que té Facebook, segur que més d’un i de dos utilitzen el cercador inclòs en el seu lloc preferit, amb el que el percentatge d’usuaris de Bing a nivell mundial creixeria per poc que fos.

L’opció del desenvolupament propi té diversos inconvenients: en primer lloc és costós (cal contractar tot un equip de desenvolupament, mantenir els servidors, anar actualitzant el servei i incomptables despeses més) i, a més, és una feina que mai s'acaba. Si Microsoft ja té Bing, el nou cercador de Facebook li faria la competència directa a més de fer-se-la a Google, el que seria poc recomanable per a la salut de la relació d’amistat de la xarxa social amb la companyia de Steve Ballmer.

Queda una tercera via: fer-se mitjançant adquisició amb un cercador que ja tingui un cert prestigi en el mercat. Diverses opcions podrien ser considerades, com Ask (poc conegut) o Yahoo! (un gegant en hores baixes). Personalment em decanto per aquest últim, malgrat que la seva cotització en el Nasdaq (que no passa precisament pel seu millor moment encara que tampoc pel pitjor) podria ser un obstacle en obligar a Mark Zuckerberg a desembutxacar una quantitat considerable, però aportaria avantatges en quant a continguts, ja que Facebook es faria amb tota una sèrie de serveis accessoris (notícies d’actualitat, informació de cotitzacions en borsa,...) que li podrien anar molt bé per a oferir un plus afegit als seus usuaris, retenint-los més a les seves pàgines.

Yahoo! seria, a més, una presa relativament fàcil: ja “tocada” per l’intent fallit d’adquisició per part de Microsoft (que li va costar el càrrec a Jerry Yang), els seus accionistes estarien disposats a escoltar els cants de sirena d’una altra multinacional i més predisposats a acceptar-los, i la seva directiva menys predisposada a lluitar-hi en contra.

És per tots aquests motius pels quals penso que a Facebook li convindria sospesar el potencial d’una absorció d’aquesta històrica d’Internet i de la identificació de pràcticament tots els serveis sota el seu nom.

Copyleft 2011 www.imatica.org
Aquesta obra es troba subjecta a la següent llicència:
La difusió, reproducció i traducció d’aquest text es permet lliurement en qualsevol mitjà o suport amb les úniques obligacions de mantenir la present llicència i incloure un enllaç o referència a la pàgina en què es troba l’original dins del servidor www.imatica.org . En mitjans audiovisuals es requereix la cita al mitjà www.imatica.org

Un cannas és el que sembla que li estan intentant fer entre Microsoft i Facebook a Google. La xarxa social no sembla tenir res en contra de la companyia del cercador a priori, encara que hi ha una fèrria enemistat que les enfronta, mentre que amb Microsoft el “mal rotllo” entre ambdues ha estat constant. Els intents de Google d’entrar en el terreny de les xarxes socials (Orkut, Buzz,...) no només no han donat resultat, si no que han col·locat a la companyia de Mountain View en la posició d’enemiga als ulls dels nois de Mark Zuckerberg.

Però ja se sap que “els enemics dels meus enemics són els meus amics”, i això és probablement el que va pensar Microsoft en acostar-se a Facebook. I, naturalment, Mark i els seus ben contents amb què una empresa del pedigrí de la de Redmond s’hagi fet la seva amiga. Amb l’interès comú de derrotar a Google, Microsoft ha fet de Facebook un “protectorat” a Internet i la meitat de la pinça amb la que intenta contenir l’avanç de Sergey Brin, Larry Page i els seus.

El fracàs constant de Microsoft a Internet es veu compensat per l'èxit i l’empenta demostrats per Facebook, fins ara l’única que ha pogut fer-li ombra a Google enfrontant-se de tu a tu amb ella. Fins a la data, ningú o molt pocs i en camps molt concrets havien pogut fer-li ombra a la companyia del cercador en qualsevol iniciativa en línia. L’èxit d’Android en els smartphones i l’amenaça complerta (amb Chrome OS) d’entrar en els desktop, ha convertit a Google també en una rival off-line per a la companyia de Steve Ballmer, però en aquest camp Microsoft sembla prou segura com per a combatre sola. Ella mateixa constitueix l’altra ala de l’atac amb què espera rodejar a la seva rival per destruir-la.

A despit de tot el poder de Microsoft, el terreny online se li escapa, i fent bona la dita anterior, ha buscat unir complicitats amb Facebook. Veient l’enemic comú, Mark Zuckerberg no li ha dit pas que no a la proposta, i encara em manca la rematada final: Yahoo! jugarà algun paper en tot això?

Mentre, el que és segur és que Facebook protagonitzarà una “guerra per delegació” contra Google en la qual el veritable rival de la companyia del cercador serà Microsoft, ja que amb els seus diners i amistat s'inflarà més i més la bombolla de Facebook.

Copyleft 2011 www.imatica.org
Aquesta obra es troba subjecta a la següent llicència:
La difusió, reproducció i traducció d’aquest text es permet lliurement en qualsevol mitjà o suport amb les úniques obligacions de mantenir la present llicència i incloure un enllaç o referència a la pàgina en què es troba l’original dins del servidor www.imatica.org . En mitjans audiovisuals es requereix la cita al mitjà www.imatica.org